La noia amb música a les mans
Escrit a dos mans per en Joaquim Roqué i en Bora Roqué
La bateria del mòbil se m'ha esgotat. Sempre passa igual, quan estàs enviant un missatge de Whatsapp una mica més llarg del que és habitual, se t'apaga... La teva resposta s'ha perdut en el no res i no podràs tornar a contestar fins que no siguis a casa per endollar el mòbil a la corrent elèctrica per carregar-lo de nou. I llavors ja t'hauràs perdut tot el que deien els del grup i la resposta que volies fer ja no tindrà cap sentit. Què efímera i banal que és la comunicació digital!
M'ha passat al metro. He guardat el mòbil. Sense llibre i sense res més per llegir, m'he posat a contemplar als viatgers per distreure'm. Veia que la majoria miraven els seus mòbils. Aïllats en els seus móns. Passaven els dits per les pantalles tàctils, que cada cop tenen de més polzades... Altres escoltaven música amb cascs de música sense fils amb auriculars de grans dimensions. També n'hi havia que l'escoltaven amb auriculars minúsculs, tant.. que quan es posen a dins de les orelles ni es veuen. Algun viatger llegia un llibre en paper. Aquests lectors en els temps que corren ja són una estranya avis. Però pocs, ben pocs, viatjaven sense autodistraccions, només els que han de sortir del comboi a les properes parades ja han guardat els dispositius de matar el temps de viatge. Algunes persones llegeixen la premsa gratuïta del dia. Avui hi ha un tema que es repeteix als titulars de capçalera de les diferents portades: "L'atemptat d'Estat islàmic a Ba-ta-clan, la sala de concerts històrica de París", "Terror a França", "Un cop inadmissible a la tolerància europea"... És inevitable. Tothom està consternat. Tot i els anys que fa del conflicte a l'Orient mitjà, sembla que ara la gent n'ha pres consciència perquè els morts són d'aquí. Quan allà moren els mateixos cada dia i sense tant ressó mediàtic. Un home amb barret, barba i ulleres fa que no amb el cap mentre llegeix. Una altra dona seriosa, passa les planes lentament amb un semblant de preocupació.
Plaça Catalunya. El metro s'atura, s'obren les portes, i els viatgers surten. Llavors, entra una noia coberta amb un hiyab. Tant els viatgers que no estan distrets i els si ho estan, es posen tots d'acord i se la miren de reüll. Primer ressegueixen amb la mirada el seu mocador lluent, i després es queden clavats a la seva motxilla a l'esquena, com si poguessin escanejar-ne el contingut. "Tant de bo pogués saber el que porta a dins", pensa cadascú per si mateix. L'home de barba amb ulleres, deixa caure el diari a sobre les cames i també la mira amb ulls plens de desconfiança. La dona seriosa la repassa de baix a dalt cercant algun indici del que sospita però no troba ben bé el que busca. El que escolta música toca la pantalla per posar en pausa la reproducció, fins al moment la mirava per la cua de l'ull però ara gira el cap per veure millor la noia àrab. Reconec que jo també la miro amb desconfiança.
Per què? No ho se. Deu ser la psicosi col·lectiva d'aquests dies. Ella però, absorta, no els veu, com si estès en una pròpia bombolla que l'autoprotegeix de les mirades incisives, amb les seves mans palpa suaument la paret del vagó i es recolza al costat de la porta. Un cop agafada a la barra, el metro arrenca. Les persones que la miren, la continuen mirant, també jo. Ella però segueix sense veure'ls. Vesteix un preciós mocador brillant estampat, que li tapa els ulls i li cobreix el cabell fins les espatlles. M'estranya aquesta manera de dur-lo posat, ja que normalment els hiyabs només tapen el cabell no els ulls. A un dels seus dits delicats i llargs hi porta un anell daurat molt treballat, de bijuteria repujada amb brillantets de colors. Les seves mans estan marcades amb un dibuix de filigrana fet amb henna del que s'intueix una fina forma plena detalls que de seguida s'amaguen sota la seva màniga llarga. Com que la seva actitud no sembla sospitosa, la gent comença a deixar-la de mirar. Però jo, furtivament, segueixo mirant-la perquè se que ella no em veu. No ho puc evitar. Els dits de les seves mans comencen a moure's rítmicament i fent cops molt mesurats, mentre realitza una percussió sincrònica, un ritme que segueix la seva mà dreta, la que té recolzada a la paret del vagó del tren, en canvi, la seva mà esquerra, amb la que es subjecta a la barra, en segueix un altre. Aquests ritmes harmoniosos coordinats semblen musicals. Ho han de ser tal i com es mouen els seus dits. Guaito al voltant meu. Només percebem la música ella i jo. Mou també el cap i el cos suament al ritme de la melodia imaginària. Segur que és bonica i agradable. Cada cop ho veig més clar, si segueixo el conjunt de moviments, lleugers i discrets, que fa amb els dits, les mans i el cos.
En una girada brusca del tren, el mocador que li cobreix el cap fins al tors deixa entreveure els cables dels auriculars que li van a l'orella. És clar! Està sentint música i de fet, el que fa, és fer ballar les seves mans i cos al ritme de la música que només ella escolta. En una altra batzacada del metro, el mocador se li cau del cap i llisca fins acabar reposant a les espatlles. En aquest moment me n'adono que no s'hi veu. Ara li puc veure els ulls. És cega.
El seu rostre de pell turgent té imperfeccions. Les parpelles on hauria de ser un dels seus ulls s'enfonsen, indicant-ne l'absència. Les parpelles de l'altre ull, s'entreobren una mica, i deixen veure molt lleugerament, la còrnia blanca, d'un ull mort amb el qual tampoc s'hi veu. El seu cutis té petites marques fetes per ferides ja curades. Semblen incisions produïdes per alguns cossos estranys de diferents mides, segurament a resultes d'alguna explosió. Ara només en queden els buits.
Llavors, ben capficat, me n'he adonat que si jo hagués estat conscient que s'hi veia, no l'hauria mirat tanta estona. M'he sentit una mica indigne i l'he deixat de mirar.
Ara, cap dels viatgers se la mira. Ningú se n'ha adonat que és cega. Només han vist el seu mocador, la seva motxilla... I ho han associat a un perill, a una sospita, sense fonament. Sense pensar en res més. Sense valorar cap altra possibilitat.
No han percebut la seva sensibilitat musical, la mateixa que ells mateixos segurament també tenen quan escolten música. El que no se si ella és conscient de les mirades que han recaigut sobre ella durant aquest temps, ni les dels que l'han prejutjada com a sospitosa d'alguna cosa només pel seu aspecte i la seva vestimenta.
Clot. Les portes s'obren. Amb el reüll de l'ull veig que la noia amb música a les mans se'n va. Jo segueixo el meu viatge, tanmateix, marcat per un temps indeterminat per la seva presència silenciosa.
Em pregunto com podria ser la seva vida? M'imagino que algú la deu estimar molt perquè ella mateixa no es pot triar el mocador que vesteix. Ni es pot fer els dibuixos amb henna que té dibuixats als braços. Dedueixo que la seva família potser és del Magrib perquè és en aquella zona on les dones àrabs es fan aquests dibuixos amb henna. I com ha perdut l'ull? És possible que l'hagi perdut per algun fet violent ocorregut al seu país, quan era petita... La gent no sol néixer sense ull. Potser ha viatjat milers de quilòmetres travessant el mar Mediterrani en una pastera, o creuant Europa per terra, frontera darrera frontera, en camions o vehicles de càrrega... Qui ho sap...
En aquestes dates de Nadal, que ara s'acosten, aquests petits fets quotidians que ens commouen agafen més importància, perquè una de les coses bones que tenen aquestes festes, és que sortim del nostre món individual i egocèntric, i pensem més en les persones que ens estimem i en les persones que pateixen.
Ens agradaria que aquest any que ara arriba, els vostres ulls estiguin oberts a les coses maques que ens ofereix la vida, així com que tingueu oberts també la resta de sentits. I que els prejudicis cap als que són diferents no us torbin la vostra manera de fer. Sempre hi ha espurnes d'il·lusió en tots els moments de la vida. Per difícils i durs que semblin. I per obstacles que sembli que ens posin.
I sobretot, apagueu el mòbil. Mòbils, maleïts... Ens priveu de tantes coses de la vida quan pensem que amb vosaltres estem al dia i més connectats, quan de fet és el contrari, ens aïllen del món més proper!
Molt Bon Nadal i millor any 2016,
Joaquim i Bora
Nadal 15-16